Tinc records de quan era petita: de quan tenia dotze o tretze anys i el meu pare donava menjar als canaris, i de com, fins i tot, deixava que un d'ells voltés per la casa.
També recordo un dia tràgic. Jo vaig arribar de l'escola i el meu pare estava al menjador amb un dels canaris. M'hi vaig acostar, amb la idea de posar-li el dit, com feia sempre el meu pare, però amb la mala sort que l'ocell es va espantar i es va donar un cop amb el vidre de l'aparador, i es va trencar el coll. Allò, no ho he pogut oblidar mai més. Per això tinc aquesta passió pels canaris, i des que he pogut m'he dedicat a la seva criança, cosa que faig com a homenatge al meu pare, a qui vaig estimar tant.
Enguany ha estat un any fantàstic per als ocells. Tinc dues parelles de canaris que m'han fet molt feliç. Una de les parelles ha tingut quatre cries, però una es va morir. L'altra només té un fillet, però és preciós: sembla un arc de Sant Martí per la varietat dels seus colors. Encara en podrien tenir més; així és que veurem què passa: ja us portaré alguna fotografia, quan els la faci!
Autora: Paqui.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada