Avui les noies eren d'excursió. Només ha vingut la Paz, i ens hem dedicat a comentar una poesia de Marià Manent, aquesta que us oferim a continuació. Dimecres vinent la tornarem a llegir, treballarem el vocabulari i en farem un mural.
A MITJAN SETEMBRE Llarga com la carena, sobre el riu, cada matí s'adorm la boira clara. On són els lliris? S'ha tornat esquiu el sol adesiara.
Però canten aloses cel amunt i fan les herbes una olor més forta. La vidiella no és un blanc repunt, sinó una seda morta.
Amb cent ulls grocs ens mira el codonyer quan el reflex de l'aigua se'ns apaga. L'argent de l'albereda té el primer tremolor d'un or vague.
No veureu a la posta aquells nacrats dofins del juliol. És grisa i bistre. La guineu caça vora els espadats amb un lladruc sinistre.
I les aglans madures, pel camí, es desprenen del calze. L'avellana dringa pels sacs. La poma fa venir el gaig a la solana.
I si l'avellaner duu el fruit vinent en verdes arracades, és vermella la pinassa, i les flors, vora el torrent, es parlen a l'orella.
Dimecres passat vam tornar a començar les classes, i ho vam fer amb aquest text sobre l'elaboració antiga del pa, que va encendre molts records i va permetre una llarga conversa sobre les experiències personals de cadascú en aquest tema.
NOTES SOBRE L’ELABORACIÓ DEL PA A ULLDEMOLINS
GAVALDÀ, MONTSERRAT ; PALOMAR, SALVADOR
En aquest
article ens volem apropar a un dels aliments bàsics de la nostra cultura: el
pa. La cultura oral es fa ressò de la seva importància a la nostra vida
quotidiana, i una bona mostra del que diem són els refranys que afirmen:
«La taula que no té pa fa plorar i la taula que no te vi fa patir.»
«Sense pa no es pot menjar.»
«Uns sembren el blat i altres es mengen el pa.»
«Ans pa que vi.»
«Llenya d’alzina, vi de sarment, oli d’oliva i pa de forment.»
«Gent jove, pa tou.»
Abans, la feina de fer el pa començava a casa, on es preparava la pasta, o
sigui, es pastava. Amb la farina mòlta als molins locals, abans de posar-se a
pastar, la feina prèvia de la mestressa de casa era passar la farina pel sedàs
i l´escaleta per tal d’eliminar les impureses que encara pogués tenir (restes
de la pell del gra, alguna pedreta petita de la mola…).
L’escaleta era una mena de bastiment que encaixava amb la boca de la pastera,
damunt la qual es feia córrer el sedàs envant i enrere en passar la farina. El
sedàs era una mena de garbell amb la tela molt fina, anomenada seda, malgrat
que era metàl·lica.
El dia abans
de pastar es preparava el llevat. L´endemà, les dones pastaven i deixaven
reposar la pasta, més temps o menys segons la calor: a l´estiu es deixava
reposar la pasta durant uns cinc quarts d´hora i a l´hivern, durant unes dues
hores. Es pastava cada vuit o quinze dies, segons les cases, i, d’una pastada,
en podien sortir de dotze a quinze quilos de pa.
Després, la
pasta es treia de la pastera i, posada dins de paneres, es portava al forn.
Allí, el forner l´apanava, convertint-la en tinyols o panets petits de tres
unces, i els anava posant en unes tovalles damunt el taulell del forn,
arrugades, formant nius o casetes, perquè reposessin o s´estovessin. Quan ja
s´havien fet bons, llavors el forner els anava enfornant, al temps que la
pastadora els refeia una mica. Com que solien pastar dues o tres dones alhora,
quan el forner anava enfornant, el pa de cadascuna el col·locava junt, de
manera que després sabia a qui pertanyia. Pastava sempre la mestressa, i la
minyona, si en tenia, l´ajudava; i al forn també la solia ajudar la pujadora o
fornera.
En paga per
coure el pa, la pastadora donava al forner una puja, això és, dos pans per cada
quaranta.
El forn més antic de la població era el forn de la Vila, al costat de
l’església. Hi havia, però, segons les èpoques altres forns d’ús públic o
particulars en algunes cases.
A més del
pa, al forn se solia fer, segons el moment de l´any, altres productes. Per
exemple, el cóc amb llard –una coca llarga, la farina de la qual era pastada
amb el llard o greix que restava al calder de coure el mandongo–, que
habitualment es feia després de la matança del porc. També són ben coneguts el
cóc amb recapte –una coca llarga amb patata i ceba, trinxades al damunt,
amanida amb sal i oli, bocinets d´arengada i un pols de pebre vermell– i el cóc
amb fredolics –una coca llarga amb aquests bolets al damunt, condimentada amb
all, julivert i tallets de llonganissa. També eren un producte de temporada les
coques amb codony –rodones, amb aquesta fruita tallada al damunt– i els
panadons o empanades d´espinacs, típics de les diades de dijous i divendres
sant. Per a la canalla es feien uns panets encara més petits que els normals.
El pa del
primer dia era com una festa, tou i cruixent. Després, deixat damunt d’un
canyís, el pa es conservava mentre s’anava consumint fins a la propera fornada.
Amb el pas dels dies s’anava endurint. Al final, s’havia pràcticament de
rosegar o s’aprofitava per a aquells plats en què el líquid l’estovava: les
sopes, la salmorra, els suquets o els guisats. De sempre s’ha fet, a més, el pa
torrat sucat amb oli, producte que abunda a la població, o, com arreu, el pa
amb tomaca.
Fonts:
VIOLANT I SIMORRA, Ramon. Etnografia de Reus i la seva comarca. Barcelona: Ed.
Alta Fulla, 1990.