dijous, 30 de juny de 2011

Una classe molt especial (cinquè dia)


(D'esquerra a dreta: el Lluís, el Miquel, el Pep i el Josep Maria, de VICUS)



Avui ens han vingut a veure el Miquel i la Rosa Maria. El Miquel forma part del grup de cantadors VICUS, de Vic, i ens ha cantat una colla de cançons: alguns textos ja ens havien servit durant les classes anteriors, i altres lletres eren noves per a nosaltres.
Ens ha agradat molt i ens agradaria continuar cantant! Diu el Miquel que seguirem en contacte...
Entre les lletres noves, aquesta del poeta Josep Riera, d'Oristà, i que forma part del'àlbum "Pell i paraula":

Si tu et poses l’anell
que tens per quan fas festes
i deixes que el vestit
et ressegueixi el cos,
jo em posaré el gec nou,
aquell, color de vespa,
que estreno quan l’estiu
ja s’espavila sol.

Asseu-te al setial
d’una bona garbera,
i posa’t or al coll,
que jo et vindré a buscar
com un fadrí novell
que empaita una quimera
com un fadrí novell
jo et vindré a buscar.

I quan toquin les cinc
que és l’hora que ja el sol
s’espolsa l’ull més viu,
encetarem el ball
d’aquesta tarda tèbia
i dansaren cofois
sobre els camps que hem vençut
a força d’estimar.

Lletra: Josep Riera
Música: Lluís Toran
Cantada per: VICUS

dimecres, 22 de juny de 2011

Quart dia




Demà, 23 de juny, continuarem treballant a partir dels textos de les cançons que ens vindrà a cantar l'amic Miquel Soler, de VICUS, el dia 30 d'aquest mes.
Si voleu venir a escoltar-lo, encara que no vingueu habitualment a les classes, esteu convidats i convidades!
També tenim previst elaborar un text de creació col.lectiva a partir dels temes treballats. Ja en publicarem el resultat!


Si tu et poses l’anell
que tens per quan fas festes
i deixes que el vestit
et ressegueixi el cos,
jo em posaré el gec nou,
aquell, color de vespa,
que estreno quan l’estiu
ja s’espavila sol.

Asseu-te al setial
d’una bona garbera,
i posa’t or al coll,
que jo et vindré a buscar
com un fadrí novell
que empaita una quimera
com un fadrí novell
jo et vindré a buscar.

I quan toquin les cinc
que és l’hora que ja el sol
s’espolsa l’ull més viu,
encetarem el ball
d’aquesta tarda tèbia
i dansaren cofois
sobre els camps que hem vençut
a força d’estimar.


Lletra: Josep Riera
Música: Lluís Toran
Cantat per VICUS

dimarts, 14 de juny de 2011

Tercer dia



L'amic Miquel Soler, forner, poeta i membre del grup Vicus, vindrà un dia d'aquests a cantar-nos cançons.
Farem la classe d'aquest proper dijous, dia 16 de juny, a partir de les lletres de les cançons que ens cantarà:


Ningú no em responia la pregunta
però anava a veure els camps i em saciava.
complia fidelment amb la litúrgia
de deixar-hi la pell i esperar l’alba.

I el blat era agraït, i els déus
de tant en tant tronaven a llevant
tronaven a llevant i feien ploure.
De tant en tant els déus feien ploure

Sabia amb quin color es desvetllen els matins
i el desencís esqueixat dels capvespres.
Sabia què era una ombra i un rierol eixut,
acostar llenya al fogar i mirar darrera els vidres.


(Lletra de Josep Riera i música de Lluís Toran.
Cantada per Vicus)


El moliner (popular yiddish)

No sé ni els anys que han anat passant,
des que aquí sóc moliner.
Les rodes giren, els dies passen,
m’he tornat vell i desvalgut.

Hi ha vegades que faig memòria
per recordar si he tingut sort.
Les rodes giren, els dies passen,
i cap resposta ve d’enlloc.

M’he quedat sol i abandonat.
Dona i infants, tots han fugit.
Les rodes giren, els dies passen,
ara ningú no s’està amb mi.

He sentit dir que em volen fora
del poble on visc i del molí.
Les rodes giren, els dies passen,
sense aturar-se i sense fi.

Sota quin sostre hauré de viure?
Jo ja estic vell i estic cansat.
Les rodes giren, els dies passen,
I amb ells el vall també se’n va.




Paraules de la Clara

Mare, et vull somriure. Mare, el primer cop...
Com vols que no rigui amb tanta bona sort?
Mare, et sé contenta per haver-me triat.
Als teus ulls ho veig, que m’estimaràs.
ja no passo ànsia, estant al teu costat,
tanta és la tendresa que ja m’has donat.

Mare, pren-me en braços.
Mare, pren-me fort.
Lluny de mi els dimonis, lluny de mi els malsons.
Vull sentir a la galta el frec dels teus petons.
La llum del teu rostre em donarà claror.
Deixa’m que et demani només un favor:
que la vida em doni sempre el teu amor.

Vesteix-me ben maca per anar a passejar,
que tothom que ens miri quedi ben parat.
Presumir de pares potser no està bé...
Ves quina altra cosa podria jo fer...
Ara em toca viure en un món hostil,
Però res no m’espanta mentre esteu amb mi.

(Lletra de Xavi Múrcia, música tradicional del Pallars)




El mes de Maig


El mes de maig escull
de ser-ne el millor
per convidar les noies
el dia que faci bo.

Anem noies, anem,
anem cap a la font,
que l’aigua n’és fresqueta
i ara els fadrinets ja hi són.

Allí enraonarem,
parlarem de l’amor.
Ai!, noia bonicoia,
tu que m’has robat el cor.

Si el cor me n’has robat,
tu me l’hauràs de tornar.
La mar esvalotada
pel temporal que hi ha.

(A ritme d’havanera, aquesta cançó ens ve de la Serra de Sanferm de Vic.
En Jaume Puig, que la recordava de jove, ens la va ensenyar a una colla de cantadors ja fa uns anys).

dijous, 9 de juny de 2011

El cicle del blat.

La collita.



Avui és el dia: la canalla ha anat a l'escola i les dones i homes ens preparem per a fer una cosa molt important: la sembra!. Tot això es fa a l'alba. Els homes, amb els animals, han fet els solcs i les dones amb la llavor i els palons van fent un forat i dipositant la llavor.

Ja hem acabat, tothom està cansat però feliç i esperant la collita.

Anem veient com creix el blat, com les espigues són de color verd. Estem molt contents, la cosa va pel bon camí.

Ja ha arribat el juny, és l'hora de la collita. Tots a treballar, la sega comença ja. Els homes seguen el blat d´un color d´or meravellós, les dones esperem amb les forques preparades per a batre el blat, després amb els sedassos separem el blat del boll. De les garbes es fan garberes i es carreguen als carros, que fan tomballons pel camí...

Acabem tots ben cansats i ben feliços: la collita ha estat tot un èxit, ara és l'hora de menjar i beure i gaudir junts tots els veïns.

Autora: Paqui.

Segon dia



Hem començat la classe llegint el conte "La collita", de la Paqui, que ella mateixa ha traslladat al bloc. Després hem treballat a partir de la lectura que transcrivim a continuació, que ens ha donat més motius de conversa a partir dels records de cadascú, sobretot dels diferents noms de les eines que es feien servir per segar.

Hem preparat un petit dictat a partir de la lectura (còpia, en alguns casos), i hem explicat la diferència entre i (conjunció) i hi (pronom feble). Exemple: "La Maria Rosa i el Joan hi van anar quan es van casar, a París".

Per deures, tenim una llista de dites sobre el blat, que cal llegir i, si s'escau, completar.

"L’arada és un llegat romà d’enorme transcendència. Llaurar volia dir remenar la terra, airejar-la, deixar-la a punt per poder sembrar. L’arada romana, amb poques modificacions, és la que van fer servir els pagesos de Catalunya fins ben entrar el segle XIX. Era de fusta, amb algun tros de ferro, i era tirada per dos bous o una mula. El pagès agafava l’arada per la maneta i clavava el dental tan profundament com podia, mentre els bous l’arrossegaven i obrien els solcs al camp.
Per segar s’utilitzava tradicionalment la falç o el volant, una variant més gran de la primera. El segador que obria el pas anava tallant a cops de falç manats d’espigues per la base i els deixava a terra, agrupats de tres en tres o de quatre en quatre, formant una gavella. La mà amb què aguantava les espigues la tenia protegida amb un esclopet o una carabasseta, una petita peça de fusta dins la qual es podien posar els dits per no tallar-se amb la falç.
Per aprofitar fins al darrer gra de blat, els pagesos passaven pel camp el diable, un espècie de rasclet, tirat per un animal, que recollia les espigues que hi haguessin quedat; i les dones espigolaven els camps buscant-hi també les últimes espigues. La feina era dura i calia fer pauses sovint per prendre una beguda o menjar alguna cosa per refer-se i reprendre la feina.
Un avenç important en la feina de segar va ser la introducció de la dalla el primer terç del segle XIX, tot i que va costar molt que es generalitzés per segar cereals, va tenir més bona acollida per segar farratges o herba. Permetia fer més feina i més descansada, ja que es podia fer a peu dret. El dallador portava penjat a la cintura el banyot, una mena de funda feta de banya, fusta o zinc plena d’aigua, on hi duia la pedra esmoladora per poder esmolar el tall de la dalla quan li calgués."

Mas del Puig
Castellbell i el Vilar

Primer dia




Dijous, 2 de juny de 2011.
Hem començat a treballar a partir d'un text de Josep Pla que parla del segar i el batre, i s'han encès tots els records. Els ulls de la Lluïsa guspiregen mentre explica com batien, amb vaques, a Gualba, fa més de seixanta anys. La Paz ens explica, en un català molt acceptable, com era la festa del batre a Navarra, ja amb màquina de batre...

Hi ha qui entén el català i no el parla. Qui ni l'entén ni el parla, però és aquí. Qui el parla i no l'escriu. Qui l'escriu però no en sabia res, d'aquests records.

Ens ho passarem bé!


"En el sistema de les nostres velles masies, la sega és important, però no és més que un acte preparatori. La gran festa major, a pagès, és el batre. La sega és un esdeveniment de tràmit, una composició agrària; el batre afecta les fibres més fondes de l'home civilitzat. És l'operació que remata els treballs de l'any, la recollida del gra que assegura el pa -el Pa! Per això, quan arriba el dia del batre, es difon, en l'aire del país, una efusió de festivitat, es fa neteja i s'ordenen les coses, es preparen menjars i begudes...

Els carros van a carregar les garbes, que són portades a l'era. Els camps queden desmoblats; les garberes desapareixen. Un carro de garbes és una de les formes més pomposes i brillants del nostre país. És una forma rodona, plena, suau, lligada amb les majestuoses popes de les eugues camperoles. Semblen sòcols grandiosos per a posar-hi al damunt grans i elegants estàtues.

Traginades les garbes, arriba un moment en què es produeix la gran notícia: és quan el pagès diu amb la dignitat i la ressonància adequades: «Demà batem!». Quan l'alba despunta, arriba la màquina de batre fent tomballons pels camins, generalment trencats, de les masies: màquina monstruosa, horrible com tota la maquinària agrícola. ¿Per què és tan monstruosa i deforme la maquinària agrícola? De tota manera, quan arriba la batedora, l'alba somriu, i el riure d'aquesta alba és el més delicat i fi de les hores del matí. El cel de llevant és de color de crema rosada, un color que dura un moment i es desfà per enlluernament dels raigs del sol prodigiós i ascendent. Sí, la maquinària agrícola és lletja. El tractor sembla un gripau, i la batedora que arrossega sembla un artefacte per a transportar cadàvers a l'engròs. Si més no, aquestes andròmines permeten aprofitar els fruits de la terra fins a un extrem que no hauria pogut ésser imaginat trenta anys enrera. És una maquinària horrible, però molt més noble que qualsevol altra cosa per l'estil.

La batedora és col•locada al mig de l'era, al costat de la gran barcada de garbes, envoltada de la curiositat general. El tractor és unit a la màquina amb la llarga corretja lluent; pugen els homes, amb les forques, sobre el munt de garbes; se'n col•loquen d'altres a la plataforma de la màquina i es lliguen els sacs en els conductes per on ha de caure el gra tebi i daurat. El motor fa unes explosions inicials i després s'accelera com una metralladora. La baluerna tremola, de dalt a baix, engoleix les primeres garbes, es posen a ballar sedassos i telers, tota la seva estructura es vibràtil i el llarg tub de llauna, que com una trompa la màquina projecta, comença d'expulsar un raig de palla, de boll i de pols. Els sacs tendeixen a una forma arrodonida i plena. El motor ha iniciat un ritme accelerat i segur... Tothom és al seu lloc. La baluerna va devorant les garbes, la trompa escup, amb fúria, la palla esgrogueïda i el remolí de vent fa volar les plomes de les gallines, crea, al seu voltant, una crispació vibràtil de la llum. Els sacs van agafant un aspecte simpàtic i arrodonit. Mentrestant el sol ha sortit amb una tal presència que de seguida es veu que serà l'amo indiscutible."

(Josep Pla, Les hores)